El número final.
No importa qui sóc i el meu nom continua sent tan vulgar com el dia de l'accident, aquella nit fatídica en què la meva dona i jo vam sortir a veure un espectacle. Venien a aquest mag com el millor del planeta i va ser inevitable patir les tres hores de cua per comprovar la veracitat de l'anunci. Després d’escamotejar quaranta cartes introduint-se-les pel nas per recuperar-les per les orelles, fer volar sis coloms que es van incendiar en l'aire, ficar-se en un calaix per deixar-se enfilar per espases corbes i aparèixer davant els humans sense altres rascades que el dels seus ulls ametllats... va ser el moment de demanar la participació de dos voluntaris d'entre el públic. Maricarmen va tirar de mi cap al centre de l'escenari donant cops de colze a altres espectadors que pretenien veure algun miracle en rigorós directe. Vàrem guanyar la cursa. Ens vam cegar els zenitals de l’escena... Es va fer el silenci. L'artista va quedar hipnotitzat per la bellesa de la meva dona i aquesta, per qualsevol membre punyent de l'il·lusionista, també va restar sense paraules. Es van donar un parell de petons protocol·laris i algun més en galta, boca i coll. A mi només em va estrènyer la mà amb desgana i sense mirar-me. Van ballar el vals de l'anunci de sopes Maggi amb pinzellades de twerking. Amb la seva capa de comte Dràcula va fer una cortina que  llançà a l'aire i vam poder veure com, de gràcils maneres, va descendir a terra. El número més perfecte dels que es fan i es desfan s’havia executat davant nostre.. . No hi eren  sota el drap. Ningú entre cap joc de llums d’ombres a l’escenari, ningú reconegut com a mac i dona entre el públic, ningú a la copa que contenia mocadors i vareta màgica... I ningú a les butxaques de l’armilla de la seva partenaire... Tots dos van desaparèixer fins la data d’avui, literalment, o existia la possibilitat que esdevingueren  l’ànima del conillet que fotia salts per l’escenari... Remota possibilitat. Fins i tot l’amo del local va sortir amb una garrota d’estripar matagents i altres bolets i cridà per forats i recons, per provar de atemorir-los amb amenaces, número, aquest, que va fer els delits de petits i grans, però res en concret. Mitja hora desprès de la infructuosa batuda vam donar per finalitzada la sessió i recerca de la parella i, avergonyit aquest, sense saber on la terra l’empassaria, em va assagetar a disculpes i regalà el conill.

Des d'aquella nit no surto de casa, no em sedueix la idea de conèixer el món de la faràndula, les ofertes dels bars, els llums i música de les festes de barri... Paso llargues hores en vetlla davant d'una estúpida televisió que em tracta com un nen retardat. Diguem que trobo molt a faltar la meva dona, el seu mal humor, el seu  negativisme, la seva incòmoda insatisfacció per tot. I Alfonsa, la conilleta, tampoc m’assacia com caldria. No es pot comparar a la meva dona. Amb tot he d'admetre que al llit, amb els ulls aclocats, en un acte d'imaginació sublim... En fi, que no és el mateix. És com la nit i el dia, el mar i la muntanya, un ou i una castanya. Res a veure... No sé si m'explico.

Comentarios

Entradas populares de este blog

EL UNIVERSO DE LOS PEQUEÑOS SUEÑOS