El número final.
No importa qui sóc i el meu nom continua sent tan
vulgar com el dia de l'accident, aquella nit fatídica en què la meva dona i jo
vam sortir a veure un espectacle. Venien a aquest mag com el millor del planeta
i va ser inevitable patir les tres hores de cua per comprovar la veracitat de
l'anunci. Després d’escamotejar quaranta cartes introduint-se-les pel nas per
recuperar-les per les orelles, fer volar sis coloms que es van incendiar en
l'aire, ficar-se en un calaix per deixar-se enfilar per espases corbes i aparèixer
davant els humans sense altres rascades que el dels seus ulls ametllats... va
ser el moment de demanar la participació de dos voluntaris d'entre el públic.
Maricarmen va tirar de mi cap al centre de l'escenari donant cops de colze a
altres espectadors que pretenien veure algun miracle en rigorós directe. Vàrem
guanyar la cursa. Ens vam cegar els zenitals de l’escena... Es va fer el
silenci. L'artista va quedar hipnotitzat per la bellesa de la meva dona i
aquesta, per qualsevol membre punyent de l'il·lusionista, també va restar sense
paraules. Es van donar un parell de petons protocol·laris i algun més en galta,
boca i coll. A mi només em va estrènyer la mà amb desgana i sense mirar-me. Van
ballar el vals de l'anunci de sopes Maggi amb pinzellades de twerking. Amb la seva capa
de comte Dràcula va fer una cortina que
llançà a l'aire i vam poder veure com, de gràcils maneres, va descendir
a terra. El número més perfecte dels que es fan i es desfan s’havia executat
davant nostre.. . No hi eren sota el drap. Ningú entre cap joc de llums
d’ombres a l’escenari, ningú reconegut com a mac i dona entre el públic, ningú
a la copa que contenia mocadors i vareta màgica... I ningú a les butxaques de l’armilla
de la seva partenaire... Tots dos van
desaparèixer fins la data d’avui, literalment, o existia la possibilitat que esdevingueren
l’ànima del conillet que fotia salts per
l’escenari... Remota possibilitat. Fins i tot l’amo del local va sortir amb una
garrota d’estripar matagents i altres bolets i cridà per forats i recons, per
provar de atemorir-los amb amenaces, número, aquest, que va fer els delits de
petits i grans, però res en concret. Mitja hora desprès de la infructuosa batuda
vam donar per finalitzada la sessió i recerca de la parella i, avergonyit
aquest, sense saber on la terra l’empassaria, em va assagetar a disculpes i
regalà el conill.
Des d'aquella nit no surto de casa, no em sedueix la
idea de conèixer el món de la faràndula, les ofertes dels bars, els llums i
música de les festes de barri... Paso llargues hores en vetlla davant d'una
estúpida televisió que em tracta com un nen retardat. Diguem que trobo molt a faltar
la meva dona, el seu mal humor, el seu negativisme, la seva incòmoda insatisfacció
per tot. I Alfonsa, la conilleta, tampoc m’assacia com caldria. No es pot
comparar a la meva dona. Amb tot he d'admetre que al llit, amb
els ulls aclocats, en un acte d'imaginació sublim... En fi, que no és el
mateix. És com la nit i el dia, el mar i la muntanya, un ou i una castanya. Res
a veure... No sé si m'explico.
Comentarios
Publicar un comentario