TORNAR A VIURE.


Ja només estava unit a la vida per un parell de tubs com  a fulles enfiladisses que li impedien caure a terra. L'últim punt del contracte, aquell que no es signa ni admet lletra petita, es desenvolupava escrupolosament: néixer, créixer, evolucionar i ... Doncs en aquests punts suspensius, i suspesos, es trobava en Marius, amb l'agreujant que no eren més punts en la seva dilatada història que un de sol. L'únic, el definitiu: el punt i final. I després del final, com comprendran, no hi ha res ni ningú. Ni altre signe, ni acotació, ni pausa, ni revers.
Fins que va aconseguir obrir els ulls i enfocar, més o menys nítidament, l'element que es trobava davant de la seva còrnia; un rostre, que va distingir com el de la seva dona: la seva amiga, la seva còmplice, la seva amant, la seva excusa. Li va preguntar si estava preparat per trobar-se amb els seus, mentre li acaricià amb petons a la cara i llavis, per aquest ordre. Vull morir-me, li va respondre l’home, però sense apuntar ni ferir. No pot dir això qui acaba de derrotar la mort en un duel sense padrins, va dir la dona regalimant un somriure amable. T’espera la vida. Ja, fa afegir aquest sense ganes, al punt que provava d’incorporar-se del llit. I la Marteta també m’espera, que pujarà amb l’alta mèdica, vestida de vermell i negre i tapant-se l’últim pírcing que s’ha foradat al nas... Sobtada va quedar la mare en escoltar tota la informació que barallava el seu marit. I el teu fill fent guàrdia al cotxe amb un ram de roses grogues i blanques, continuà l’home. I quatre entrades de teatre que heu comprat per aquesta ocasió. Cóm era possible que en Marius sàpigues tant? Ho sé perquè aquesta vida ja l’he viscuda, ens va respondre. La torno a viure cada cop que desperto de la mort a la que acabo de vèncer. Suposo que com a càstig o purga. Dos o tres cops he hagut de viure el mateix. Ara què dic, cari, va preguntar la Marta caient a pes sobre la incòmoda butaca per a les visites.  Després de la mort us espera el no res, com al senyor Martínez, va seguir apuntat en Marius, però jo estic castigat a tornar enrere. A despertar-me el mes passat amb una trucada des de oncologia per dir-me que m’haurien de fer probes. A anunciar-vos, al principi d’any, que em proposaria deixar de fumar, com ho vaig aconseguir.  Haig de tornar a viure tots i cadascun dels episodis de la meva vida, coneixent els detalls i sense poder variar ni una engruna. Entens ja perquè em vull morir.
Aquest era el seu drama i no pas altre: tornar a viure, viure sense data de caducitat davant de la sorpresa, que ja no sorprenia, i ésser coneixedor de l’adversitat sense poder posar remei. Posicionar-se un pas endavant de la història. Què fer. Un altre drama. No poder fer res. Deixar-se endur. Fins quan. La tragèdia: per sempre. Quan de sobte va entrar un tsunami en forma de nineta de vint: la Marta en versió adolescent. Sense anunciar-se i atropellant tot allò que abastava el seu pas, tret del senyor Martínez que dormia sota els efectes de la pal·liativa morfina. Cóm està el meu pare preferit, va preguntar la filla. Amb ganes d’abraçar-te i de fotre’t una pallissa els escacs que... Què dius ara, senyor major, li va etzibar la filla bromejant amb ell. Per això hauries de néixer de nou. L’alumne ha superat al mestre. Per què et tapes la boca, va preguntar aquest. Estic constipada. No m’ho crec. M’he tallat afaitant-me.  Tampoc no m’ho crec. I quan es va córrer el teló, en aquest cas la ma...  Una altra arracada, nena. Sembles un bou. Sabia que t’agradaria. Aquest és més discret, no et sembla...
I així va passar mig matí a l’hospital. Pare i filla frivolitzant sobre el que és mundà i és diví, amb la complicitat de dos amics de tota la vida. Sense amagar rialles ni estimes... Perquè aquesta parella s’estimava. I Marta, la mare, d’espectadora privilegiada, es trobava celebrant el sarcasme de ambdues amb el convenciment de que en aquella família brollava felicitat i... bon rotllo, com deia la nena. Molt bon rotllo, col·lega. I per aquestes escenes valia la pena viure un altre cop.

I en finalitzar el número de clowns que tots dos havien protagonitzats i dient-li a la seva filla que baixés a acompanyar al germà, en Marius va prendre per la cintura la seva companya, amant, amiga, excusa i tot i li va dir: quan sortim d’aquesta habitació oblidaràs el que saps i amb tota justícia, i com no podria ser d’una altra manera, estaré sol vivint la meva vida. No et puc ajudar, va preguntar/afirmar ella. Sí, treu-me aquest braçalet que m’han posat al canell. Quan arribem a casa, amor meu. I van sortir per la dos-cent dotze d’oncologia, fins que la Marta va haver d’entrar de nou, explosiva com abans ho va fer la seva filla, perquè d’una cosa se n’havia oblidat. Ah, senyor Martínez, que bon dia i que es recuperi, que no li he dit res ni a l’estrada ni a la sortida. Es perdrà la cara que farà el Marius quan vegi el ram de flors que l’hem comprat. Però aquest home no podia escoltar, estava a un petit espai de l’últim punt, el definitiu: el seu punt i final.

Photo by @niel86
Stairway to the stars

Comentarios

Entradas populares de este blog

EL UNIVERSO DE LOS PEQUEÑOS SUEÑOS