LA VERITABLE LLEGENDA DEL SANT JORDI EN                                   ENTREGAS 


La veritable veritat d’un Jordi que no era sant.
d’un tal senyor don Drac i d’una donzella
que també ve al cas.
(I altres protagonistes que al títol
no m’hi cabien pas).
CAPÍTOL I
Jordi, abans que sant, era un jove en edat de merèixer que no es menjava ni el forat d’un donuts amb les noies ni a la vida, tot hi que era conegut el seu entorn i a les pàgines de contactes amb el nick de Jordiespasagran, però ves tu a saber... I vet aquí que un dia, fullejant per les ofertes de treball, cau a les seves mans un anunci que li crida l’atenció: “ Es necessita  fumigadors de dracs, amb experiència qualificada per feines de neteja.  Es valorarà currículum i haver pres els sants olis. La recompensa serà la filla de l’amo”. 

Aquesta oportunitat està escrita per a mi, va pensar en Jordi, que em reportarà diners, una noia que en planxi els calçotets i fama per avorrir. I sense més ni més se’n va anar a l’adreça del anunciant, tot comprovant, amb sorpresa seva, que no hi havia ningú a la sala d’espera. D’una porta gran, com de castell medieval, va sortir un rei amb bata blanca i fonendoscopi que, després d’encaixar-li les mans, li va fer entrar a la consulta.
-¿Es greu, doctor?- Va preguntar el noi.
- Més del que pensem -va asseverar el rei-. Es tracta d’un drac malparit que està atemorint tothom amb el seu alè de foc. Aprofitant la complicitat de la foscor s’acosta al poble per cremar les persones, calar foc les collites i cruspir-se els bens i dolents que troba el seu pas.
- Socarrimat m’he quedat!!!- Va dir un Jordi glaçat.
- Oi que sí?- Va respondre el rei-. Però el que em treu la son no és tot això plegat, que jo sóc de dretes i la gent m’importa un rave,  sinó que el votant comença a estar fart de patates al caliu, xai a la graella i cebes fetes calçots...
- Com escàrpies m’ha deixat els pèls.
                  - Oi que sí?- Va acabar d’arrodonir aquell-. La tasca no és difícil si es localitza el drac amb les eines adients. Un cop l’hagi trobat m’ha de portar el seu cap i en un jocs florals celebrarem la victòria. Li lliuraré alguns diners, no gaires tampoc, no es passi de llest...El diploma de mata dracs i la mà de la meva filla petita, una altra fera per ensinistrar...I això és tot el que inclou el pack d’aquesta empresa... Ah! I el títol honorífic de sant.


I va ser quan little Jorge, després Jordi i més tard sant Jordi, va tornar a casa amb les presses de qui si li encenia el cul,  i pujant les escales de tres en tres va entrar a les golfes, i va obrir el bagul del seu pare, abans de l’avi i molt abans del seu besavi, caçador de nous talents (o sia: tractant d’esclaus), per espolsar la pols al  seu kit de mataferes, anys i panys adormit al fons de l’oblit. Els ulls se li varen omplir de llàgrimes com a pedres en veure el casc sense brillantor, l’elm sense una ploma al plomell, el pet amb la inscripció de Tierrasanta Tours; un  guant sense parell, espasa de tot a cent i quixot de marmota.... Per pixar i no besar gota. La cuirassa també desfeta, tot i que va pensar que no la faria servir pas, al no ser d’amiant, i un pergamí, manuscrit del seu avantpassat que  en vers deia així:
Sigui qui sigui, tant bon punt de la meva sang, que s’hagi vist en la necessitat de desdoblegar aquest avís perquè algú altre ha de matar, vull encoratjar abans de l’empresa que ha d’assolir, pregar al cel pel seu cor i dir...: que et bombin tu!.
Tan sols l’espasa, el punyal i la pica va carregar el seu dos cavalls, citröen dels vuitanta, raonant, amb bon criteri, que fora millor donar descans el seu famèlic cavall ara que la benzina estava més barata que el pinso i, resant una breu oració a dins del cotxe i descarregant-se l’aplicació de google maps, va emprendre el camí cap a la seva aventura que li reportaria fama, diners, un cos calent de dona i vida regalada per sempre més...O besaria els llavis de la mort en lluita mortal contra un drac per tafaner i busca-raons... Que també podria ser.
A lloms del seu dos cavalls i sense companya de cap gos que li alertés dels perills va travessar en Jordi Espasagran  camins i  dreceres, camps i circuits,  pistes i voreres... Patint el sol i el plugim, la nevada en cotes baixes anunciades pel Picó, el mestral i el migjorn... El dia i la nit va travessar fins arribar a la falda del turó on s’endevinaven núvols grisencs tirant a marrons, amb pudor de sofre i carn cremada com d’expedició d’aragonesos que no haguessin coronat el cim. Final del trajecte, va pensar.
Va detenir el carro en Jordi, per falta de benzina i inaccessible pujada, i va prendre tan sols espasa i punyal i cames i totes les ganes d’enllestir l’empresa, i cap amunt que fem tard, a entrevistar-se amb el drac, treure-li el cap i sorgir victoriós. En arribar a dalt irrespirable era l’aire, encegadora la boira,  d’infern la calda ( per ser-hi a l’abril) i tot plegat amargant  com la xicoira, però ni rastre de l’animal... Óndia, tu! Perquè el tenia a tocar del nas. Tant a prop hi era d’això que no el va poder visualitzar. Amb llengua com a catifa persa, queixals com destrals i boca com la de Mundet, Línia verda, sortida mar. I el més esgarrifós: tenia el C de català, el punyeter. Un crac.



Agafant-li pel coll  la bestiola a l’humà van fer tots dos un número dels Pimpinella.
Drac: - Qui ets?
Jordi: - Sóc jo..
Drac:- D’on vens?
Jordi:- D’allà.
Drac:- Què busques?
Jordi.- A tu. I estic disposat a tallar-te el cap.
Drac:- Què dius ara cagarro,  llobarro, xaparro, no em toquis els nassos.
Jordi:- No em prens en serio, ben ho sé.
Drac:- Ves-te’n, esfuma’t, oblida’m, no siguis pallasso....
Jordi:- Sense tu no m’aniré...

- Un moment, un moment, mitja merda...- li va dir el drac abans de cruspir-se’l-. Quina és la teva motivació?
- Ara vas de personal coach, o res semblant?
- Què vols aconseguir?
- Viure bé, per suposat. 
- Què estàs disposat a fer?
-Haig de matar-te i portar-te el rei per obtenir fama, calerons i esposa, que ja estic fart de fer-m’ho sol-, li va escopir a la cara en Joan, sense adonar-se’n que estava més mort que viu.
- Un moment, un moment...!!! I tot això no ho podríem discutir sense violència...? De debò que em necessites? Mort?
- On vols anar a parar?- Li va preguntar al drac sense entendre pas l’art de la dialèctica, de Plató.
- Jo també voldria sortir d’aquí on el menjar escasseja i l’olor a sofre m’està produint una bronquitis de cavall. Tu m’ajudes i jo t’ajudo.


Curt metratge.
Jornada següent. Exterior diürn.
Plànol Seqüència.
Tots dos asseguts a terra. Petits volcans d’activitat intermitent. L’esquena d’en Jordi sobre coll de drac, que es treu restes de menjar amb el punyal, com si fos un escuradents.  Home tirant petites pedres a un llac.

. Jordi:- No crec que siguis capaç de visualitzar la tragèdia. Al regne no t’estimen gaire. Tu ets el causant dels seus maldecaps. Les teves bafarades de foc acaben amb la vida d’éssers i animals, i destrosses els conreus, i els deixes sense res que endur-se’n a la boca.  Així que deixa ja de dir que no vols fer mal ningú.
Drac: Ho faig sense voler. No tinc un tarannà dolent.
Jordi: No pots entrar al poble viu, ja t’ho dic... I a mi no em deixarien sortir del poble amb vida tampoc.
Drac: I si me’n faig el mort?
Jordi: Qui es creuria que he pogut carregar-te tot sol?
Drac: I si entres tirant de mi, amb una cadena, amansit com a un dòcil gos de pigall?
Jordi: I tu deixaràs de bufar i cremar els horts i les cases?
Drac: I amb la meva força ajudaré a pujar el poble i fer balses i espantaré els enemics
Jordi: I posaràs un argentí amb carn a la brasa, No et fot...!!!
Drac:..I tothom m’estimarà.
Jordi: El cas es que no hi ha plan b. Feina tinc jo per ordir una mentida tan ben parida que el rei pugui creure que et porto ensinistrat, sencer... I sense cap ferida.  Cavalquem, cap el regne doncs. Ja se m’ocorrerà alguna cosa pel camí.

Dit i fet, tots dos, bèstia i senyor, van solcar  els cels travessant pobles i ciutats, deixant endarrere la regió del drac per sempre més i, quan en Jordi, que ja estava més a prop d’ésser sant, va endevinar que hi eren sobre el regne ordenà el drac que volés fent cercles al voltant del campanar i el rellotge de l’Ajuntament i els edificis més alts,  sense deixar anar ni una engruna del seu baf, com a senyal de bona fe. Però no va ser així com la gent ho va interpretar, que en veure aquell tros de drac començaren a fugir espaordits els febles, i els valents a llençar pedres  i  piques d’esmolades puntes amb la intenció de matar-lo, amb tan mala sort, o bona punteria, segons es miri,  que varen aconseguir encertar-li amb un cop al cap. I vet aquí que nau i pilot van perdre l’equilibri i es van precipitar en caiguda lliure, fotent-se una hòstia  que encara tremolen a l’Alt Empordà. Al crit de: és mort, es mort van sortir els camperols per envoltar el drac i festejar i donar glòries el Senyor pel final de tant patiment. Quan, de sobte, es va despertar en Jordi, fent tombs com un borratxo d’anís El Mono i va tallar el rotllo a la gent, i de retruc, el rei, que s’acostava amb un serrat per ser ell mateix l’encarregat de tallar-li el cap al drac.
-  Pareu, pareu, companys, que el que sembla no és!- va dir. Sóc en Jordi i tenia la missió de portar-vos  l’animal fins a vos i vet aquí que l’he  complert.
-Però havia de ser mort!!!-, varen cridar tots a una.
- En això teniu raó. Si no fos que quan era viu i ensinistrat va fer jurament que mai més no us faria mal.
- Matem-lo, matem-lo!!!. Estaven disposats.
Començà a despertar l’animalot. Tots hi eren a l’aguait. Tots amb bates i pals de golf. Tots amb recança i por... Menys la canalla que estaven saltant sobre la seva panxa com un inflable, i jugant despreocupats, i  rient agradables... I en veure tothom allí que no es girava aquell drac van donar per suposats que no hi havien d’estar atemorits sinó que era temps de riure i festejar, ballar, cantar i beure fins a la fi. En Jordi tenia raó.


I al final tot s’enceta i tot s’acaba. El rei la seva promesa va complir donant-li al Jordi la dignitat de sant, unes terres per regir i uns diners per gastar...i la mà de la filla seua i...
- Un moment, un moment, senyor narrador- em va dir la xicota a mi i a tots els espectadors...- Què és això de donar-me en prenda com si es tractés d’un pernil. Que no sento el reialme, no vull casar-me ni res de res... Eu sentit?
I des de llavors el drac va ser estimat, el rei va regnar tranquil, els camps van florir, sant Jordi es va canviar el nick, i la filla va continuar estudiant... I tothom van viure en pau... Que no rima però és la pura veritat. I això m’ho van dir i així us dic a vos.



                                                           Quin Valiente.




Comentarios

Entradas populares de este blog

EL UNIVERSO DE LOS PEQUEÑOS SUEÑOS