VullEscriure.Cat • El meu bloc

VullEscriure.Cat • El meu bloc



EL POBLE TRIAT PER DÉU.



Explica la llegenda que el poble escollit per Déu, per la seva actitud pacient no pel seu reprovable aspecte, perquè eren deixat a la brutícia fins no poder més, patia els rigors de la cru hivern mentre a escassos quilòmetres d'ells, altres famílies,  gaudien de temperatures molt més amables. Als primers se'ls glaçava una collita que no recollien a la primavera augurant que s'haurien de mantenir de merda de les cabres, si el Totpoderós no posava remei, tocant a dues boletes per cap i dia, segons càlculs del cafre del Xaman. Mentre que la resta dels pobles cantaven, dansaven i festejaven entre el blat i el mill que permetria vessar les sitges, i buscaven, com a gossos tofoners, els mossos  a les mosses i s'alçaven la faldilla les aquestes, en una infinita festa de la joventut i la sang, i tot era alegria, gresca i xerinola, per al poble escollit per Déu a l'estiu la terra va mostrar el seu aspecte més erm, amb sequera i set i mal humor i desencant i suïcidis col·lectius i separacions en matrimonis octogenaris... Mentre que les famílies properes al poble escollit per Déu eren tocades per la suavitat d'unes temperatures mitgeres, d'uns plugims agraïts i d'unes fresques nits per a  treure les cadires a la porta i parar la petada per la presència d'algun forà o visitant: -Mira Obdulia, aquest d'allà és un desgraciat triat per Déu...El poble escollit per Déu buidava els seus rebosts, paralitzava les seves cases, tancava les seves escoles per falta de naixements i obria un annex al cementiri per l'augment dels seus finats.

Quan es van acabar oracions, paciència i cabres el més principal de tots els clans del poble escollit per Déu va ordenar un sanedrí convocant a la gent gran, savis i caps de família i els va proposar portar una missiva amb precs i queixes, on es creia que vivia el mateix Déu, creador del bé i del mal. Aquests erudits pares van decidir a mà alçada un unànime sí, a excepció del manc de dos braços al qual no se li va tenir en compte la seva abstenció.

Arribats a aquest punt tan sols faltava per concretar qui de tota la comunitat dels elegits per Déu hauria de ser l'encarregat de portar-li la missiva. Temorosos de que les seves queixes no fossin enteses i/o acceptades, i que innombrables calamitats vomités Déu sobre els seus caps, encara que també dubtosos de quantes desgràcies noves es podrien discernir sobre ells que resultessin més insofribles que les patides fins el moment, van decidir, novament per total unanimitat, que aniria el sordmut, i no pas un altre. A qui hauria de ser l'ambaixador del poble escollit per Déu se li va explicar la comesa i se li va complimentar amb dos dies de festa amb les seves respectives nits, on no li va faltar ni de menjar, ni de beure, ni de lleure, ni de sucar en el forat per ell triat. Exhaustes les dones i divertits llurs marits per ser diana també de l'embestida de l'ambaixador, va ser el moment de lliurar-li els anhels que portaria davant Déu, de carregar la ruca amb viandes per al llarg viatge i de desitjar-li  tota la sort que els germans solen donar en aquests casos de separació. En el comiat de la muntanya, per als que encara quedaven drets, tot va ser llàgrimes i desitjos que aquella empresa acabés bé, i veure l'ambaixador de tornada, i escoltar el seu trajecte i trobada, i sentir descriure a Déu i esperar amb tota la força dels seus cors un futur més favorable.

No hi va haver sender que no travessés aquell enviat i la seva somera, ni pluja que no els mullés, ni branca que no els assotés, ni pedra que no se'ls clavés, ni raig que no... els ratllés ... Ans mai va sortir dels seus llavis ni el més mínim dels gemecs. I per més ardents que fossin els matins i més gelades que fossin les nits, i més rigorosa que fos la fam i més escàs que fos el somni l'elegit pel poble escollit per Déu i la seva somera alçaven l'ànim cap al cel de l’honor i el coratge. Era son somriure el seu abric i la seua esperança el seu aliment i per més que bufessin els vents cendres de desànim i quietud sempre van caminar amb la llum de la lleialtat a cor obert. Cóm us heu quedat?

I al punt que les cames i potes flaquejaven per falta de son i manteniment i el camp es feia desert i el cel un negre forat com a boca de llop va aparèixer un rierol, allà tant  lluny, com un miratge. Tots dos van córrer, galoparen amb les últimes forces i la vida a la gola fins arribar al pantà d'aquell petit estany. Clavar els genolls sense atendre altres animals com libèl·lules o més perillosos i van sadollar la set d'infinitat de jornades sense alè ans al percebre el pobre home el reflex d'una imatge que no corresponia amb la seva es va escapolir d'aquelles aigües com rebotat per una empenta. No t'espantis, li deia l'aigua, ja que jo sóc el que has vingut a veure. Com puc saber-ho si no m'envies un senyal? Va preguntar l'humà astorat i descregut. Tinc una carta com a missió que no puc lliurar a ningú més que a Déu. És que no hi havia un altre més gilipolles per enviar-me? Va xiular el vent per boca de Déu. I van repetir els arbres: - Arma, arma. El dubte va fer nevar i tronar al mateix temps però veient el Creador que cap culpa tenia la ruca i tanmateix  estava patint  va ordenar cessar el calvari de gel i aparell elèctric a la vegada, fins que finalment Déu va parlar per un rossinyol que se li va posar a la seva espatlla. És que potser no has recuperat la capacitat de sentir i de parlar?, es va escoltar dir. Doncs només sa Immensitat és capaç d'obrar aquests prodigis. Mort de fred i por aquell homenet es va tirar sobre l'herba entonant totes les disculpes que el seu poc enteniment sabia raonar. Guarda't les lletres i dóna't per lliurades, li va parlar així el fang, ja que sé de les vostres pretensions i les vostres queixes abans de treure la xacra al sobre. I la rosada va baixar fins als seus peus amb brunzit d'abella i li va dir: - El meu poble elegit éreu per pacients i ingenus però no heu sabut aguantar l'envit d'un any dolent de calamitats. Jo us hagués recompensat amb pluges de blat i estanys de cervesa. Un reguitzell de formiguetes li  pessigolleig les seves cames mentre tan bon punt deien: -Només vosaltres heu resistit amb més alegria, allunyats del defalliment encara que les inclemències del temps eren desfavorables. Només vosaltres sou dignes d’anomenar-vos el poble escollit per Déu. I repetien les pedres el que cantaven les merles: - I no hi haurà diferència entre rucs i homes, i dos sereu els primers i un exèrcit els següents. I s'escoltava de dins de les coves: -Des d'aquí poblareu la terra que t’ofreno i sereu lliures per fer i no fer però observareu les meues lleis.  I la fullaraca deia:-I no us cansarà la feina ni us esvalotarà superar-vos. I aquell assenyalat com a hereu de l'amor, en un mar de llàgrimes i astorat pel desconcert, mentre es fixava en la seva companya de viatges a lalçada del llom, alçava la veu fins despentinar les oliveres: - Però, com faré per no sentir-me sol a les fosques nits ? I tota la volta celeste va clamar allò que se sentia dir fins i tot  a la ruca que va ser tocada pel do de parlar: -Com es pot ser tan gilipolles!!!

Comentarios

Entradas populares de este blog

Algo de DANZA POÉTICA