Escac i mat

 ESCAC I MAT.



Juga  als escacs sobre  els quadrats que projecta l'única llum que es filtra per la seva cel·la quan travessa els barrots i es dibuixen a la paret. Agraeix aquest raig, mínim però puntual del vespre, encara que mai no sabrà si pertany a un fanal o botiga. Tan sols necessita saber que va entrar abans de que el  ficaren allà i es quedarà la llum per sempre més, acompanyant a un altre jugador o lector de qualsevol llibre imaginari. Memoritza el posicionament de les figures en competició, des d’abans de ser matí, que el sol va escombrar tota llum artificial, fins el moment que comença a endevinar-se la seva fugida empentat per la foscor. En te de gravada l'últim dels seus moviments i les tres possibles sortides en el cas hipotètic de que el seu contrari  l’amenaci una figura. Li va la vida en això ja que cada peó que perd és una falange que s’amputa i cada torre que s’esvaeix en xoc frontal contra una altra figura del adversari és un os que es colpeja fins que el blau, a la part afectada, adquireix fondària de tatuatge. Cada cavall desaparegut li costa una polzada de carn que s’esquinça introduint-se les ungles a manera de falca, per un tall que es va produir per a cridar l’atenció d’uns guardians que mai no han aparegut ni per portar-li menjar, hores desprès de ser escopit en aquet cau.  I així cada alfil li val una filera de dents que s’estellen per cops contra la paret... Ahir va perdre la reina i va d’haver de submergir el cap en el clot que s’ha format el terre i que serveix per acollir  les aigües de la pluja i les fecals. Es defensa com pot intentant d’allunyar el malson de la fatídica nit que hagi de perdre el rei: la més estimada de les figures els escacs. El pilar bàsic com ho és la família... O l’únic fill si es viu sol. Perdre el rei fora perdre la vida com quan va passar de ser de l’altra banda del mur en total llibertat a dins d’aquestes quatre parets de l’infern que és la soledat. D’ençà que estava jugant els escacs amb el seu únic fill fins quan  van entrar uns policies, i el van agafar i tombar a terre, i apuntar amb llurs pistoles, i ordenar que restés quiet i emmanillà i posar les corretges de força i fer rodar a cops de peu. Va començar a perdre la vida des d’aquella nit que el seu fill li volia menjar el rei tot fent trampes... Com  són els jovents. I de sobte una gran mà que li va fer entrar en un petit espai amb moltes llums blaves i vermelles per fora i un tsunami de preguntes que li bloquejava el cap i l’impedia pensar i on era. I bufetades que li feien rebotar per d’aquest habitacle i estrangulacions i crits a una ungla de la cara preguntant perquè havia tirat el seu fill de cinc anys per la finestra.


Quin Valiente.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Algo de DANZA POÉTICA