- Obtener enlace
- Correo electrónico
- Otras aplicaciones
Pel blog VULLESCRIRE de la Teresa Saborit.
Cassis Ahmadi, el vell.
Cassis Ahmadi, el vell.
A la tribu dels Cassiani, al nord-est del riu Dauro Ingo existia el costum, per cultura o tradició, d'abandonar la comunitat en el mateix instant en què qualsevol membre d'ella es veia minvat de la capacitat de sentir, veure o sentir el tacte de qualsevol altre. El propi ésser no es creia útil per al seu poble i prenia la decisió de desprendre's de robes i armes, que no li pertanyien, i iniciar, nu, el trajecte en direcció a la Gran Cascada, que totes les llegendes la situava a cent jornades del campament.
Aquest hauria d'haver estat el cas de Cassis Ahmadi que no veia, ni escoltava, i amb prou feines recordava el seu nom però creia que el poble estava en deute amb ell cada vegada que matinava i continuava entre els seus.
Els pares principals de la comunitat van pregar als fills de Cassis que l’ajudessin a emprendre aquest imprescindible viatge i van permetre fer-ho amb vestidura i armes perquè el vell ignorés la gravetat de l'assumpte. I que un cop allà només els capaços estiguessin autoritzats a tornar a la tribu.
Amb enganyifes i mentides d'admirar el ramat de bòvids més extens de la regió van allunyar al patriarca Ahmadi de la tribu tres néts amb els seus respectius fills.Tal va ser la duresa del trajecte que, a meitat del camí, uns decidiren abandonar-lo a la seva sort i altres sacrificar-lo sense més dilació presentant-se, compungits, i narrant que el vell no va poder aguantar més i es va tirar en braços de la deessa Somno, deïtat que recollia els últims petons dels homes Cassiani.
Un matí de gebre i fred es va desvetllar Ahmadi sense escoltar cap ronc, ni respostes als seus precs ni espetec de branques en una brasa apagada i va ser quan ho va entendre tot. Va decidir, doncs, cobrir-se de nou amb la fullaraca i provar la sort de no obrir els ulls mai més.
http://Www.quintinval.blogspot.com
Intercanvi somriure, si us plau.
A la tribu dels Cassiani, al nord-est del riu Dauro Ingo existia el costum, per cultura o tradició, d'abandonar la comunitat en el mateix instant en què qualsevol membre d'ella es veia minvat de la capacitat de sentir, veure o sentir el tacte de qualsevol altre. El propi ésser no es creia útil per al seu poble i prenia la decisió de desprendre's de robes i armes, que no li pertanyien, i iniciar, nu, el trajecte en direcció a la Gran Cascada, que totes les llegendes la situava a cent jornades del campament.
Aquest hauria d'haver estat el cas de Cassis Ahmadi que no veia, ni escoltava, i amb prou feines recordava el seu nom però creia que el poble estava en deute amb ell cada vegada que matinava i continuava entre els seus.
Els pares principals de la comunitat van pregar als fills de Cassis que l’ajudessin a emprendre aquest imprescindible viatge i van permetre fer-ho amb vestidura i armes perquè el vell ignorés la gravetat de l'assumpte. I que un cop allà només els capaços estiguessin autoritzats a tornar a la tribu.
Amb enganyifes i mentides d'admirar el ramat de bòvids més extens de la regió van allunyar al patriarca Ahmadi de la tribu tres néts amb els seus respectius fills.Tal va ser la duresa del trajecte que, a meitat del camí, uns decidiren abandonar-lo a la seva sort i altres sacrificar-lo sense més dilació presentant-se, compungits, i narrant que el vell no va poder aguantar més i es va tirar en braços de la deessa Somno, deïtat que recollia els últims petons dels homes Cassiani.
Un matí de gebre i fred es va desvetllar Ahmadi sense escoltar cap ronc, ni respostes als seus precs ni espetec de branques en una brasa apagada i va ser quan ho va entendre tot. Va decidir, doncs, cobrir-se de nou amb la fullaraca i provar la sort de no obrir els ulls mai més.
http://Www.quintinval.blogspot.com
Intercanvi somriure, si us plau.
- Obtener enlace
- Correo electrónico
- Otras aplicaciones
Comentarios
Publicar un comentario