Algo de DANZA POÉTICA

DEURES PER SETEMBRE

imatges de google

L'última vegada que va saber d'ella, uns anys enrere, li havien explicat que vivia en un petit llogaret perdut en el nord. Aquest era el seu tercer intent per localitzar-la per més que la missió que havia de complir no era urgent ni important, a tenor del temps transcorregut. Tot havia canviat, camins per autovies i descampats per places dures, des d'aquella primavera  que va haver de tornar a la ciutat sense trobar-se amb donya Elvira, la primera i més seductora mestra que havia conegut la regió, i la infància del protagonista també. Aquest setembre serà diferent, es deia.

Després d'esgotar la quarta combinació que acostava la comarca en la qual vivia Germán amb el poble on, segur, li esperava la senyoreta  (cotxe fins a l'estació, tren, autobús de línia i cametes fins a culminar el turó) es va veure davant d'una casa amb sostre de pissarra i  paret desconxada. Rellotge de sol en el frontal,  sense números romans esperant prendre el sol i una clarificadora llegenda esculpida en fusta i floridura: Elvira Pacheco. Mestra. Fi del trajecte.

Aquella no era porta que s'obrís a toc d'artells sinó a empentes, i no gaire violents tampoc. Als estridents grinyols de les frontisses va respondre Germán preguntant si hi havia algú. Ningú per resposta. Solament foscor i silenci en una entrada que accedia a un gran saló sense intervenir cortineta ni res semblant. Silenci que el va trencar una veu que únicament el diable sabria d'on vindria.

-           Arriba tard senyor Valiente.

Germán intuïa que aquell timbre era de la mestra; la seva primera mestra, el seu primer amor, però ignorava com donya Elvira podia endevinar qui era ell.

-           I en sé més: que ha vingut a lliurar-me el treball- va continuar parlant des d'una estada de la casa, perduda entre la penombra.

Fa més de trenta anys, un dels dotze alumnes de donya Elvira, va prometre lliurar un cuadernillo amb romanços i sextets pel treball de llengua. Poemes d'amor i desamor a l'amor de la seva existència. En creure que això provocaria les rialles de tots els seus companys Germán va arribar a classe sense els deures fets, adduint que els havia perdut. I la mestra li va suspendre emplaçant-li fins a setembre, com no podia ser d'una altra manera.

-           M'hagués fet  molta il·lusió haver-los llegit amb vostè aquella mateixa nit, a casa meva, a la vora de la llar, amb un llençol de setí per a tota roba. Vostè bevia vi per aquella època?- Es va sentir dir.

-            Haig de marxar, m’esperen a casa- va dir el nano... Perquè per un moment es va imaginar els catorze anys i amb pantaló curt.

La sex senyoreta... de la època, és clar, va afegir mentre sortia del seu anonimat sobre una cadira de rodes: - Un blanc pescador, potser. Reciti’m un poema d’aquests, si us plau.

-           No entenc la meva lletra, li ben juro.

-            El llegeixo dos i tres cops abans de tirar els seus llibres al foc- va confessar.

-            Haig de marxar- va repetir l’últim premi Versos d’amagat 2015.

-           I jo també, en breu. Hores em queden- va anunciar donya Elvira.

Germán no va voler fixar més la seva atenció en  aquella figura, de tremoloses mans, i que alguna vegada havia estat la seva icona sexual, el motiu del seu creixement personal i literari,  i l’incentiu per estar cada matí amb un ram d'orquídies o pensaments,  a les portes d'una casa anomenada escola. Ara es movia maldestre entre els mobles d'un saló tan fosc com ella. Sense esma, tot plegat; sense poesia, la casa i la mestra. Va tornar rere els seus passos Germán, decebut mes no enfonsat, deixant el sobre amb el treball de llengua dins el paraigüer, mentre la mestra va girà en rodó alçant la veu en direcció contrària al carrer, donant-li l’esquena. Vençuda:

-           No s'esforci a venir demà… No hi haurà classe.